 |
| Il·lustració interior del llibre d'en Ramon Vinyeta |
Des de temps immemorial, els torellonencs tenim per motiu o sobrenom el de "pescallunes".
No és un motiu denigrant ni menyspreable, ni irònic, sinó ben al contrari. "Pescallunes", més aviat equival a dir persona il·lusionada, ingènua, optimista, benhumorada i sentimental. Heus aquí, doncs, un bon qualificatiu.
Però, d'on ve el sobrenom de "pescallunes" que ens hem merescut els torellonencs...? Quin és l'origen o des de quan se'ns té per tals...?
La seva antiguitat no l'hem pas pogut escatir; ve de temps molt reculats.
Diu la tradició, o sia, la veu popular a través de les generacions, que un cert dia, un bon torellonenc, bon xic jovial i ingenu, potser el moliner de Puigbacó o de Malianta, tornant de la vila en una vesprada de cel esbatanat i transparent, lluïa una lluna plena, exuberant i pomposa, atractiva com mai, que reflectia perfectament en les aigües encalmades del Gorg del Saule, un xic amunt de les palanques del Ges.
L'home s'aturà embaladit, contemplant tan bell espectacle com poques vegades havia vist, i se li acudí de pensar: Qui sap si la podria haver, la lluna, ara que no em veu ningú...I, fet i dit, acudí al proper molí a cercar un gran cove i de retorn al gorg la lluna romania quieta i atractiva, mirallant-se en rara perfecció damunt de les plàcides aigües.
El bon home, freturós i calmós, alhora, es ficà de peus a l'aigua, immergint, a poc a poc, el gros cove. Quan l'aigua restà encalmada, feu que la lluna restés dintre del cove, immòbil, perfectament encerclada i, aleshores amb forta embranzida, se l'enduia enlaire; però, la lluna, llesta i escorredissa, tot seguit lluïa novament en el mirall de l'aigua. I això una vegada i una altre, a poc a poc o depressa, amb persistent voluntat i no menys sana il·lusió, fins que un tocatardà, tafaner i burleta, que d'amagat de tal espectacle gaudia, digué a plena veu:
- Apa, "pescallunes", no siguis tabalot, deixa't de fantasies i ves-t'en per feina que al molí t'esperen...
I el "pescallunes", avergonyit, amb el cove sense lluna, desaparegué a correcuita. Però el tocatardar tafaner i maliciós no sabia que en aquest món les il·lusions també ajuden a viure i qui sap si a viure joiosament.
El fet s'escampà tot seguit i, per això, als torellonencs, des d'aleshores, ens diuen "pescallunes".
Font: Llegendes i Tradicions de la Vall del Ges i dels seus contorns, Ramon Vinyeta (1979)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada