Transcric de notes meves escrites anys enrera, que la fantasia era més propensa a exaltacions:
De menut havia oït la contalla. Ara amb prous feines hi ha qui la recordi. Es tractava d'una serpent misteriosa, que vivia entaforada en els esqueis de les roques dels Comuns, i alguna volta se l'havia vista enrotllada, fent una grossa roda, mateix que un pa de dotze lliures en la pollancreda del peu del riu. Penjat a la cabellera portava un diamant, del qual únicament es desprenia en el moment d'anar a beure i rabejar-se a les gorgues del Ter, per tal que no fos arrastrat pel curs de l'aigua.
Aprofitar aquesta hora per anar a la cerca del ric tresor constituïa el somni i la preocupació dels homes valents i de quants sospiraven per una fortuna.
De les altures del Puig de les Creus i dels altres pujols veïns no faltava qui sotjava els moviments i entremaliadures del fatídic animal; mes no hi havia res a fer.
Ell burlava tant la destresa del segador arriscat que, un dia calorós de juny que el rèptil corria tocant a terra només amb la cua, intentà de partir-lo pel mig amb el seu volant més esmolat i lluent que la ratlla del llamp, com la valentia d'un caçador qui en una altra ocasió s'exposà a baixar per aquells recons solitaris i embrollats, i hagué de fugir esgarrifat, només de sentir el soroll metàl·lic de la bestiassa, que se'n mançà un través de dit com no l'atrapa i se li enrotlla al cos, sense que l'infeliç tingués esma per apuntar-li l'escopeta, i pagant amb un espant de no dir la seva desmesurada cobdícia.
La fi de la serp misteriosa i del romàntic diamant no la recordo, i tal volta no l'he sabuda mai. Sols, anant pel món, he sentit contar de no poques altres serpents afaisonades amb la nostra, la de Manlleu prenc per cas, que es menjava tota una garrinada amb la truja i la porquera, i feia altres estralls que han quedat estergits en la cançó popular que comença
a la vila de Manlleu,
si n'hi ha una pollancreda,
si n'hi ha un serpent tan gros
que fa esgarrifar la terra.
A Santa Cecília de Voltregà, la serp es ficava a les garberes, i les deixava netes de gra; per manera que els pagesos havien de batre solament la palla; i a l'església rural de les Ànsies de la vall d'Hostoles havien guardat fins no fa molt, diuen, un preuat carboncle procedent d'una serp terrible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada