Moltes vegades, quan anem a caminar amb el meu cunyat, surt la conversa sobre l'estranyesa de no trobar-nos quasi mai amb un porc senglar. Dic quasi perquè només ens hi hem trobat una vegada. Entenem de la dificultat de trobar-los propers en la distància doncs són molt esquerps, però és que ni tant sols ens ha passat en la llunyania enmig dels grans espais oberts que anem trobant mentre caminem.
Més quan sabem que de senglars n'hi ha un fotimer. Només cal recordar que aquesta temporada la colla de caçadors de Vidrà ja en porta morts més de 325.
Per tant, avui hem tingut la sorpresa de trobar-nos amb dos porcs..., el que passa és que no eren senglars, sinó vietnamites.
Anàvem en cotxe per la carretera en sentit Vidrà per agafar la pista cap al Barretó i Milany quan des de la distància, tant per la mida com sobretot pel seu color molt fosc, ens ha semblat reconèixer dos senglars, que enfilats, caminaven per sota la casa del Roure. La sorpresa ha estat majúscula. Per arribar-hi, ens hem afanyat a pujar per deixar el cotxe a la pista i fer el tros planer fins a la casa del Roure a peu. Per no espantar-los, dèiem (clar, nosaltres convençuts que eren dos senglars).
Fins i tot hem fet el comentari que el vent ens anava al nostre favor perquè així no ens sentissin, o no ens oloressin.
Mentre ens hi apropàvem i des de la distància, intentant no fer fressa, els seguíem veient a estones pel mig dels arbres. Just abans d'arribar a la casa, ens hem parat en un punt on pensàvem que ells tenien de passar-hi.
I efectivament així ha set. Nosaltres immòbils amb la màquina de fer fotos a punt per inmortalitzar el moment, i a la que ens han aparegut pujant pel marge i hem vist què no eren porcs senglars si no porcs vietnamites, ens ha vingut com una mena d'atac de riure. Com rèiem!!!
Absolutament manyacs..., els podíem tocar..., tot el rato al nostre costat..., vaja, que hem passat una estona ben divertida amb els dos porcs.
De tornada han tingut, fins i tot, el detall de venir-nos a acompanyar fins al cotxe.
De tornada han tingut, fins i tot, el detall de venir-nos a acompanyar fins al cotxe.
Calia saber, però, què hi feien aquells dos animalots allà dalt. Amb un parell de wsaps hem sabut que són propietat d'en Riki, l'amo de la casa de pagès el Roure, que es troba just al costat de on els hem localitzat. Tot aclarit.
Sempre és bo poder explicar anècdotes!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada