CURIOSITATS: La fàbrica de pólvora del 1836 a Bellmunt


En Jordi Cervera, l'ermità de Bellmunt
Un dia de setembre, després d'un agradable dinar a Bellmunt, en Jordi, l'ermità, ens va acompanyar en una agradable sobretaula. A més de convidar-nos a ratafia, ens va fer una detallada explicació de com havia arribat a parar a Bellmunt. En la conversa, van sortir també molts altres temes: la funció de l'ermità al llarg dels anys, curiositats, anècdotes i vivències de tots aquests tretze anys que fa que hi viu. Per suposat, vam parlar de la passió que compartim, la fotografia, en adonar-nos que la fantàstica instantània de la posta de lluna que tenia penjada al menjador, ja no hi era. Que me l'he venuda! ens va dir, i és que veritablement aquella fotografia és fantàstica. Vam parlar del servei d'hostatgeria que ofereix i de les darreres obres de restauració i acondicionament que la Diputació hi va fer ara ja fa uns anys. Va ser llavors quan vam saber de l'existència d'un antic i amagat forat, a llevant, que havia servit per comunicar l'exterior amb l'interior del Santuari: un forat de quan a Bellmunt hi havia una fàbrica de pòlvora....ens va dir. 
Que què??? Una fàbrica de pólvora a Bellmunt? vam contestar tots els que érem. I tant! va dir-nos. Explica, i com se sap això? li vam contestar.
I així va ser que ens va explicar que fins i tot l'historiador torellonenc, en Gerard Verdaguer, li va facilitar la ressenya d'un diari de l'any 1836 on es parlava d'aquesta curiositat. 
I per a qui pugui seguir interessant aquesta història, aquí us la descric degudament documentada.

El diari de l'època es deia EL GUARDIA NACIONAL i en la seva edició del dijous dia 30 d'octubre del 1836 pàgina 3 hi reprodueix el comunicat que un comandant de l'exèrcit va enviar a la seva capitania general, en què explicava que, buscant i empaitant a un fugit de la justícia, va acabar trobant i descobrint una fàbrica de pólvora a Bellmunt. Aquesta és la transcripció literal d'aquest comunicat:


"CAPITANIA GENERAL DEL EJERCITO Y PRINCIPADO DE CATALUNA.
Estado Mayor.-Seccion segunda.

El brigadier D. Joaquin Ayerve, comandante general de la tercera brigada, desde Olot con fecha 14 del actual dice á S.E. el Capitan general interino de este ejército y principado lo siguiente:
Escmo. Sr.- Despues de mi último parte fecha del 10, al siguiente me puse en marcha para dirigirme hácia Viladrau, mas á mi llegada el Hostal de la Fullaca tuve aviso por mis confidentes que Zorrilla en la noche habia contra marchado y dirigidose á Vilanova de Sau: en su consecuencia varié de direccion y segui su pista y á mi arribo á dicho punto supe que aquel rebelde con su gavilla tomó la direccion de Sau, continué á su pesquisa, pero temiendo que lo alcanzase, huyó con los suyos por bosques y malezas caminos del Esquirol, por lo que dividí mis fuerzas pasando unos á pernoctar á aquel punto y otros conmigo á Roda. Permanecí el 12 en dichas poblaciones, esperando las raciones de pan hasta la una, y por no serme dable avanzar mas mis operaciones en aquel dia pasé á hacer noche con toda la brigada á S. Pedro de Torelló. Tengo el gusto de manifestar á V.E. , que ya no me ha sido dable batir á Zorrilla, porque siempre huye, á lo menos he alcanzado por la activa persecucion, el que mucha de su gente se le haya desertado, pasando de trescientas licencias las que ha tenido que dar por ocho y quince días á estropeados, y que no pueden soportar la fatiga por la persecucion.
Ayer 13 salí de S. Pedro de Torelló á Vidrá, haciendo que seis compañías á las órdenes del primer comandante D. Juan Pujol subiesen á la hermita de Bellmunt, y que desde este punto por las faldas que caen á Vidrá marchase dicha fuerza tendida en guerrilla, reconociendo con minuciosidad la hermita y espesos bosques que hay por aquella parte. Logré mi objetivo; dos meses ha que ni con dinero ni buenos confidentes podía lograr el hallazgo de las fábricas de pólvora de los rebeldes, que siempre en mi cálculo estaban próximas, pero al fin he obtenido mis deseos. La hermita de Bellmunt cerradas todas sus entradas presentaba el aspecto de un edificio abandonado, pero sin embargo observando mis órdenes el gefe que mandaba la tropa, reconoció la circunferencia del santuario, y á su espalda encontró un agujero casi circular, cuya entrada no ofrecía más capacidad que unos dos palmos de diámetro, por el que dispuso se entrase: en efecto se hallaron en el subterráneo de la iglesia cajones, mazos, cribos y otros arneses de fabricación de pólvora, conociéndose hacía días no los habían empleado, grillos, argollas y esposas. 
Continuaron el reconocimiento por los bosques cual una caza general, lo que les proporcionó internarse en la impenetrable Baga y espeso bosque de las fages, al que dirigía mi mayor conato por saber era la situacion actual de la fábrica: se registró escrupulosamente y se logró hallar entre unos matorrales dos grandes cabañas: la una en que se encontraron las máquinas, morteros, mazos, cribos, ruedas, artesas, carbón molido, azúfre, salitre, moldes de bala y cartuchos de cañon y otros artefactos de la fabricacion de pólvora con una porcion de recibos de gruesas cantidades elaboradas y entregadas á las facciones, y la otra donde dormían los trabajadores, todo lo que se quemó á excepcion de los efectos de fácil transporte.- Sabia yo que en Vidrá se fabricaban cajas de fusil, pero dudoso en el punto que se  efectuaba lo guardé para mejor ocasion, y viniéndome á propósito en el día de ayer por saber su situacion, mandé reconocer la casa, y se hallaron una porcion de maderos para hacer cajas, los que dispuse se reducieran á cenizas-. Como que Zorrilla huyó de Vidrá con precipitacion, llevando de 40 á 50 hombres sin saber su direccion: tener mi tropa sin pan ni caudales, y necesitar un dia de reposo de que carecia hacia 18 dias, me ha sido necesario pasar á esta poblacion al mismo tiempo que para ver si llegan de Figueras los capotes y pantalones de paño para el regimiento de América, que hace tiempo tengo reclamados de su coronel.
Barcelona 18 de octubre de 1836. Juan de Beccar.”

Curiós, oi que sí?

I és clar, la curiositat em va fer seguir buscant ... fins que em va caure a les mans el magnífic llibre que l'historiador Antoni Pladevall i Font va escriure l'any 1992 titulat "La Mare de Déu de Bellmunt, Història i tipisme d'un vell santuari marià"... i a veure si en feia alguna referència. Evidentment, a un bon historiador no se li escapa res per alt! 
En una part del llibre explica les contínues obres de millora realitzades al Santuari i de les quals se'n tenen referència des de l'any 1434. En la pàgina 78 diu: "tot dóna a entendre que el santuari es trobava ben tingut fins el 1822, moment en que s'inicia el calvari de destruccions i espoliacions" i segueix més endavant, sota el títol "Un assalt i la nova destrucció del santuari el 1835", pàgina 113 explicant:

"Poc temps varen poder gaudir els devots de la Mare de Déu i els responsables del santuari de la restauració que amb tant d'esforç havien dut a terme entre el 1829 i el 1831. L'any 1833 esclatava la primera guerra Carlina, l'anomenada guerra dels Set Anys, que va commoure i ensagnar el nostre país fins l'any 1840. No sabem què va succeïr a Bellmunt entre 1834 i 1850 perquè al llarg d'aquests anys no es va deixar res escrit en el Llibre de l'Obra. Per a saber-ho, cal recórrer a la monografía del Mn. Vila, que va recollir les notícies que li va proporcionar a principis del segle actual el santperenc Pere Balart. Segons ell, entre el 1831 i el 1835, l'ermità de Bellmunt, un tal Rena, va ser assasinat per un cap de bandolers anomenat el Ferrer de Talaixà; explica que aquest bandit, amb la seva quadrilla va assaltar el santuari i el va robar, matà l'ermità i s'emportà, entre altres coses, una de les dues campanes que hi havia a l'ermita, la qual es va vendre a Ripoll. Diu Mn.Vila que tots aquests bandolers varen tenir una mala fi, un d'ells fou afusellat al terme de Joanetes, mentre que els altres moriren en la més completa misèria.
La muntanya de Bellmunt i tota la seva rodalia, sobretot pels sectors de Besora i de Vidrà, era un feu pels carlins, i aquests tenien un escamot al santuari que ocupava el temps fabricant pólvora. Se'ls pujaven els ingredients des de Sant Pere de Torelló, població que el segle XVII i principis del XIX tingué una peculiar indústria de pólvora i focs d'artifici. La tropa reialista o dels cristians va emprendre per l'estiu del 1835 una acció bèl·lica que tenia com a finalitat desallotjar els carlins i fer que aquests no es poguessin servir del santuari. L'acció fou comunicada als carlins i a l'ermità, i això va permetre a aquells fugir, igual que l'ermità, el qual, tement el que de fet va succeir, es va emportar cap a la Vall i el Serrat tot el que va poder i, sobretot, la imatge de la Mare de Déu.
Els liberals i cristians pogueren així tranquil·lament apoderar-se del santuari, el varen espoliar i hi calaren foc; la casa quedà sense sostre i la capella profanada i malmesa.
Aquesta vegada l'abandonament del santuari va durar dinou anys." 

Apa-li! que ja sabem més coses de la història de Bellmunt.