 |
| El Castell de Milany. En primer terme en Martí Aumatell i en Pere Danés, de Torelló Fons fotogràfic Ramon Vinyeta |
Així s'explica sota tres versions diferents la llegenda que hi ha sobre el cavaller de Milany i l'origen del nom del castell:
"Mil anys de la parròquia de Sant Hilari de Vidrà", escrit l'any 1960 per l'historiador Mn. Antoni Pladevall, pàg. 37:
Els erudits que han volgut veure escatir l'etimologia del seu nom han volgut veure-hi un castro Emiliano o bé un castell Negre (de melaneus).
El poble, en canvi, servint-se del gran do de la fantasia, explica que un seu senyor va obtenir de Déu, en virtut de no sé quina bona obra, que la seva vida anés condicionada a la d'un gros tronc o tió.
El dia que aquest es destruís o cremés acabaria també la seva vida.
El bon senyor del castell que tenia ganes de viure molts anys, va prendre gran cura d'amagar el tronc en el racó més fosc i insospitat de les golfes del castell, i així anava vivint content i venturós. El pas dels anys, però, no li va pas respectar la seva agilitat i virior, sinó que va anar tornant-se tan vell i xaruc que ni tant sols podia valdre's ni parlar.
Les generacions anaren passant i tothom respectava aquell cos envellit i inútil, l'home dels mil anys, segons li deien. Tant va viure que fins va esborrar-se entre els seus descendents la memòria de la seva personalitat.
A la fi, però, una nova família que per compra va adquirir el castell, va voler fer-hi certes reformes, i havent trobat el tronc varen destinar-lo al foc, i acabà així la vida de l'home dels mil anys, que ha denominat el castell de Mil-any.
 |
| Centre Excursionista de Catalunya Fons Albert Oliveras Folch fotografia feta el desembre 1931 |
"La llegenda del cavaller de Milany", dins Llegendes d'arreu de Catalunya. Barcelona: La Galera, 2012, diu així:
El castell de Milany s'aixecava antigament, altiu i ferreny, al capdamunt de la serra que separa les comarques del Ripollès i d'Osona.
El castell de Milany s'aixecava antigament, altiu i ferreny, al capdamunt de la serra que separa les comarques del Ripollès i d'Osona.
Conten que fa molts anys hi vivia un cavaller jove, que a part de ser ric, llest i poderós, tenia l'amor de les noies més maques dels pobles i masies a banda i banda de la serra. Se sentia tan satisfet de viure que una nit, a la tornada d'una festa, va sospirar:
- No sé pas què donaria a canvi de poder viure sempre!
A l'acte se li va presentar el dimoni i li va dir que si li donava l'ànima, ell li procuraria el remei màgic per poder viure sempre. El cavaller Milany, que com hem dit no tenia un pèl de ruc, va desconfiar d'entrada dels negocis amb el dimoni.
De seguida es va adonar que, ben pensat, el tracte no podia fallar, ja que mentre ell visqués, el diable no la tindria pas la seva ànima. I en cas que morís, tampoc, perquè llavors el dimoni hauria trencat el pacte. Va respondre doncs, que hi estava d'acord.
- Tracte fet -va exclamar el dimoni- A canvi de l'ànima no moriràs mai. Si tu no et vols morir, naturalment.
- Ho tinc molt clar que no em vull morir mai -va confirmar el jove cavaller encantat de la vida.
Aleshores el dimoni va agafar d'un prestatge de la xemeneia una estella de teia que servia per fer llum i va dir al cavaller que la guardés com un tresor. Que la desés en un lloc secret del castell on no la pogués fer malbé el foc ni l'aigua de la pluja. I abans d'esfumar-se, va sentenciar:
- Tu seràs etern com aquesta teia.
Al jove li faltà temps per amagar aquell tros de fusta en un forat a la paret de la seva cambra, que després va tornar a tapar dissimuladament amb pedres i calç.
El cavaller va viure uns anys donant-se tots els gustos, sense mirar prim. Fins que un dia va notar que es feia vell. De primer va reaccionar indignat, pensant que el dimoni havia incomplert el tracte. Desprès però, recordant fil per randa les paraules que s'havien intercanviat amb el Banyeta, es va adonar que de fer-se vell, no se n'havia parlat i que per tant, potser el tracte no era tan rodó com ell havia imaginat de jove.
I així va ser com el cavaller de Milany, igual que tota cuca viva d'aquest món, es va anar fent vell.
Assegut al pedrís de la plaça d'armes va veure morir els seus amics, els seus germans, fins i tot els seus fills, que és la cosa més trista del món. Quan les cames no podien donar un pas, es va arrupir al banc del foc, des d'on va veure morir els seus néts.
Millor dit, no va veure res perquè s'havia tornat cec, però va saber que havien mort pels plors de la gent i pels gori-goris dels capellans.
Al cap d'un temps es va tornar sord i va arribar un moment que la seva pell no notava l'escalforeta del foc, ni el seu nas sabia distingir l'olor de la carn que rostien a les brases, de les llufes que afluixava el gos, cargolat sota el banc del foc.
El vell cavaller va sobreviure a un rosari de generacions. Els hereus del castell naixien, es feien grans i morien, però el vell es quedava al banc del foc, immòbil com un tronc. No tastava res, ni menjar ni aigua. L'únic que feia era xerrar, xerrava contínuament com si desvariegés, amb uns crits i gemecs que ningú no entenia.
Al cap de molts anys els descendents, farts de sentir remugar aquell vell que només servia per ocupar el racó més calent de la casa, van acabar per traslladar-lo a la cambra dels mals endreços. El vell no va callar, al contrari, continuava gemegant cobert de teranyines, enmig d'una pila d'armes antiquades i d'eines del camp retirades de la circulació.
Al cap de molts i molts anys, dos viatgers que passaven vora les muralles del castell es van estranyar de sentir aquells crits i van entrar a preguntar què passava. La senyora els va dir que no s'alarmessin, que es tractava dels crits d'un vell que repapiejava. Els forasters van preguntar quants anys tenia. La dona va respondre:
- No ho sabem. Els més vells diuen que sempre l'han vist al castell.
- Que el podríem visitar, senyora?
La dona no hi va posar cap impediment, al contrari, encara se'n va alegrar:
- Si poden fer-lo callar d'una vegada, els ho agrairé. I va acompanyar-los a la cambra on havien desat el vell.
Els forasters van escoltar-lo amb molta atenció. Després van dir:
- Aquest home parla una llengua que fa segles que va desaparèixer. Nosaltres l'entenem perquè l'hem estudiada als llibres.
- I què dimonis diu? -es va estranyar la dona.
Els savis van explicar que el vell no parava de repetir el mateix. Deia que dins del mur d'una determinada cambra del castell hi havia amagat un tros de teia, que l'anessin a buscar i que el tiressin al foc de seguida.
Gràcies a les indicacions del vell, no va costar gaire de localitzar l'amagatall de la teia. Van tirar-la al foc i a mesura que es cremava, el vell emmudia fins que va poder morir tranquil.I així va ser com el cavaller de Milany, igual que tota cuca viva d'aquest món, es va anar fent vell.
Assegut al pedrís de la plaça d'armes va veure morir els seus amics, els seus germans, fins i tot els seus fills, que és la cosa més trista del món. Quan les cames no podien donar un pas, es va arrupir al banc del foc, des d'on va veure morir els seus néts.
Millor dit, no va veure res perquè s'havia tornat cec, però va saber que havien mort pels plors de la gent i pels gori-goris dels capellans.
Al cap d'un temps es va tornar sord i va arribar un moment que la seva pell no notava l'escalforeta del foc, ni el seu nas sabia distingir l'olor de la carn que rostien a les brases, de les llufes que afluixava el gos, cargolat sota el banc del foc.
El vell cavaller va sobreviure a un rosari de generacions. Els hereus del castell naixien, es feien grans i morien, però el vell es quedava al banc del foc, immòbil com un tronc. No tastava res, ni menjar ni aigua. L'únic que feia era xerrar, xerrava contínuament com si desvariegés, amb uns crits i gemecs que ningú no entenia.
Al cap de molts anys els descendents, farts de sentir remugar aquell vell que només servia per ocupar el racó més calent de la casa, van acabar per traslladar-lo a la cambra dels mals endreços. El vell no va callar, al contrari, continuava gemegant cobert de teranyines, enmig d'una pila d'armes antiquades i d'eines del camp retirades de la circulació.
Al cap de molts i molts anys, dos viatgers que passaven vora les muralles del castell es van estranyar de sentir aquells crits i van entrar a preguntar què passava. La senyora els va dir que no s'alarmessin, que es tractava dels crits d'un vell que repapiejava. Els forasters van preguntar quants anys tenia. La dona va respondre:
- No ho sabem. Els més vells diuen que sempre l'han vist al castell.
- Que el podríem visitar, senyora?
La dona no hi va posar cap impediment, al contrari, encara se'n va alegrar:
- Si poden fer-lo callar d'una vegada, els ho agrairé. I va acompanyar-los a la cambra on havien desat el vell.
Els forasters van escoltar-lo amb molta atenció. Després van dir:
- Aquest home parla una llengua que fa segles que va desaparèixer. Nosaltres l'entenem perquè l'hem estudiada als llibres.
- I què dimonis diu? -es va estranyar la dona.
Els savis van explicar que el vell no parava de repetir el mateix. Deia que dins del mur d'una determinada cambra del castell hi havia amagat un tros de teia, que l'anessin a buscar i que el tiressin al foc de seguida.
Conten que al cavaller de Milany li va quedar un somriure enganxat als llavis, com si les penes de l'infern on havia anat a petar, no fossin res comparades amb els horribles turments que havia patit al llarg de mil anys de malviure com un trastot inútil.
Avui, de la nissaga de senyors que habitaven l'antic castell de Milany no en queda rastre, i de l'altiva i ferrenya fortalesa tan sols en queden les ruïnes d'un pany de paret i les pedres escampades muntanya avall. Aquesta llegenda doncs, és l'única cosa que ha sobreviscut a la calamitat del temps, que tard o d'hora, tot ho destrueix.
 |
| El castell de Milany, l'any 1940 Fons fotogràfic Ramon Vinyeta |
"El cavaller de Milany", dins Les millors llegendes populars, de Joan Amades. Així ho explica:
El cavaller de Milany era brau i molt fort, posseïdor d'una gran riquesa i molt àvid de viure una llarga vida. Un dia un mendicant trucà a la porta de casa seva en demanda d'hospitalitat. Mentre conversava amb el cavaller vora del foc de la llar, parlaren de la mort. El cavaller s'indignà pel planteig de la conversa i manifestà que sentia desig de viure sempre. El desconegut captaire li assenyalà un tronc dels que estaven a punt d'ésser tirats al foc i li digué que la seva vida estava lligada amb la d'aquell tronc. El cavaller l'agafà i l'anà a enterrar dalt de les golfes en un lloc ben amagat on mai ningú no pogués trobar-lo.
Van passar molts anys, el cavaller es féu vell i les forces i el braó se li acabaren. Arribà a viure tant que es moriren tots els seus. Ningú no el coneixia. La casa passà a ésser d'altres propietaris, que per compassió el respectaren, però sense saber qui era. Tothom sempre l'havia vist ignorant el seu origen. Arribà a viure tant, que ja no es parlava com quan ell era jove, de manera que ningú no entenia el que deia.
El pobre es desesperava, avorrit del viure feble i sense poder-se valer. Per morir-se no menjava, però el temps passava i no es moria mai. Pres de desesperació, no parava d'assenyalar enlaire volent indicar on havia el tronc, però ningú no l'entenia.
Un dia visità la casa un vell molt savi que entenia en les velles maneres de parlar. Els amos li digueren que a la casa hi havia un vellet que ningú no entenia. Els varen fer conèixer, i el savi entengué la parla del vell cavaller.
Aquest li contà el que li passava i li demanà que, per l'amor de Déu, destruís el tronc, i li indicà on era amagat. Fou cercat i tirat a la mateixa llar de foc on mil anys abans havia d'ésser cremat.
A manera que el foc consumia el tronc, la vida del dissortat cavaller anà extingint-se, fins que morí dolçament, després de tants anys de martiri.
El cavaller de Milany era brau i molt fort, posseïdor d'una gran riquesa i molt àvid de viure una llarga vida. Un dia un mendicant trucà a la porta de casa seva en demanda d'hospitalitat. Mentre conversava amb el cavaller vora del foc de la llar, parlaren de la mort. El cavaller s'indignà pel planteig de la conversa i manifestà que sentia desig de viure sempre. El desconegut captaire li assenyalà un tronc dels que estaven a punt d'ésser tirats al foc i li digué que la seva vida estava lligada amb la d'aquell tronc. El cavaller l'agafà i l'anà a enterrar dalt de les golfes en un lloc ben amagat on mai ningú no pogués trobar-lo.
Van passar molts anys, el cavaller es féu vell i les forces i el braó se li acabaren. Arribà a viure tant que es moriren tots els seus. Ningú no el coneixia. La casa passà a ésser d'altres propietaris, que per compassió el respectaren, però sense saber qui era. Tothom sempre l'havia vist ignorant el seu origen. Arribà a viure tant, que ja no es parlava com quan ell era jove, de manera que ningú no entenia el que deia.
El pobre es desesperava, avorrit del viure feble i sense poder-se valer. Per morir-se no menjava, però el temps passava i no es moria mai. Pres de desesperació, no parava d'assenyalar enlaire volent indicar on havia el tronc, però ningú no l'entenia.
Un dia visità la casa un vell molt savi que entenia en les velles maneres de parlar. Els amos li digueren que a la casa hi havia un vellet que ningú no entenia. Els varen fer conèixer, i el savi entengué la parla del vell cavaller.
Aquest li contà el que li passava i li demanà que, per l'amor de Déu, destruís el tronc, i li indicà on era amagat. Fou cercat i tirat a la mateixa llar de foc on mil anys abans havia d'ésser cremat.
A manera que el foc consumia el tronc, la vida del dissortat cavaller anà extingint-se, fins que morí dolçament, després de tants anys de martiri.
 |
Centre Excursionista de Catalunya
Fons Camil José Guiu
fotografia feta el 24 de setembre 1972
|
 |
| Centre Excursionista de Catalunya Fons Camil José Guiu fotografia feta el 15 de febrer 1976 |
 |
| Centre Excursionista de Catalunya Fons Camil José Guiu fotografia feta el 15 de febrer 1976 |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada